Proyecto de robot con accionamiento hidráulico – 2º Bachillerato tecnológico

https://drive.google.com/file/d/1m7YqLQv41tkUNHq8Z4iaFSCLBnZVTWa1/view?usp=sharing

Publicado en Bachillerato | Comentarios desactivados en Proyecto de robot con accionamiento hidráulico – 2º Bachillerato tecnológico

8 de març, Dia de la Dona

Malauradament hem de seguir celebrant el dia de la dona. Si visquérem en una societat igualitària, segurament, no caldria. Si les dones assoliren la normalitat tan sols seria un dia testimonial. O, potser, no seria. Tanmateix s’ha de seguir reivindicant la igualtat real, sense cap sostre de vidre ni cap barrera social. I és per això que l’alumnat de 4t ha reflexionat sobre el tema. Ací us deixem amb alguns dels seus pensaments:

Dia Internacional de la Dona Treballadora

El huit de març és el dia internacional de la dona treballadora. És un dia on es reivindica el sexe femení, d’igual a igual, davant del masculí.

És un dia on s’intenta donar veu a les dones que sofreixen masclisme i recordar les que han sigut assassinades com a causa d’aquest. On s’intenta donar veu a les dones que lluiten per tindre el mateix salari que els hòmens, per aconseguir un treball que moltes vegades un home li llevarà, per aconseguir arribar als càrrecs més alts i per aconseguir que l’esport femení tinga tant de reconeixement com el masculí.

És un dia on s’intenta donar veu a les dones que reivindiquen que s’acabe l’assetjament als carrers i a les vies públiques, que s’acabe la pressió perquè la dona siga la que s’ha de fer càrrec de l’educació, de la salut i de la seguretat dels fills, i la pressió de ser la que s’ha d’encarregar de la neteja, de la cuina i de l’ordre de la casa. On s’intenta donar veu a les dones que lluiten per la seua llibertat, pels seus drets i per la seua vida.

En el huit de març, com en tots els altres tres-cents seixanta-quatre dies i sis hores restants de l’any, s’ha d’aconseguir condemnar conductes on et controlen el telèfon, on et controlen els amics i on et controlen la família. S’ha de condemnar la pressió en les relacions sexuals i rebutjar els pensaments sobre la dona com a ésser sensible, dèbil o objecte sexual o comercial; i que l’home siga sempre el fort, qui no plora, qui protegisca la dona i realitze els treballs físics i més àgils. Perquè no és que els hòmens i les dones siguen diferents, és que tots els éssers humans, independentment del seu sexe, som diferents.

En definitiva, s’han de condemnar els pensaments que diuen que mai hi haurà igualtat, que afirmen que les dones i els hòmens, com a sexes, són diferents, i que pensen que és culpa de la societat que no siga possible la igualtat. Perquè de qui és culpa és d’aquestes persones que des del principi diuen que no, el que fa que res estiga canviant. Però si tu penses que és possible -la igualtat-, si jo pense que ho és, si tots comencem a pensar-ho, eixe dia no serà un somni: serà una realitat. La igualtat sí és possible!

Neus Lillo, 4t ESO B

8 de març

FEMINISME: “Doctrina i moviment social que demana per a la dona el reconeixement d’unes capacitats i uns drets que tradicionalment han estat reservats per als hòmens.”

Jo vaig nàixer home, i per aquesta raó no sóc més que ningú. Sempre, des de ben menut, se m’han inculcat els estereotips i he cregut en ells fins fa poc, però gràcies a parlar amb amigues i amics, amb mares i pares, amb iaies i iaios, a assistir a xarrades, adonant-me de la situació actual de la dona, de tot el que pateixen elles durant el dia, i interessant-me pel tema, he anat deixant de creure en ells. A més, fa uns mesos vaig conéixer una xica que també m’ha anat ensenyant i explicant què és el feminisme, i ha anat corregint-me amb molta paciència. Aquesta xica, es diu Inés i actualment és la meua nóvia.

No és just que a mi, per ser home, no se’m tracte igual que a la meua companya. No és just que a  mi,  per ser home, treballant la mateixa quantitat d’hores que una dona, cobre més diners que ella. No és just que molta gent veja encara la dona com el sexe feble. No és just que encara se’ls tracte com un objecte. I moltes més coses que no són justes, ho sé.

Però açò, podeu canviar-ho vosaltres, les dones. Nosaltres, els hòmens, sols podem ajudar-vos i recolzar-vos en aquesta duradora i constant lluita. Tanmateix, les protagonistes heu de ser vosaltres, les revolucionàries. No cal ser famosa, tant se val tindre 13, 20 o 40 anys. No cal ser política tampoc. Et necessitem a tu que estàs llegint açò. A tu, que calles quan escoltes un comentari masclista tot i que siga de broma. A tu, que fas conéixer i expliques el feminisme a les xiquetes i xiquets, a la família, a les amistats, a l’alumnat. A tu, que encara creus en els estereotips.

Tu, sigues home o dona, ets necessari. Les coses que vas a fer, per molt insignificants que siguen, van a canviar les coses. No permeteu mai que ningú us falte el respecte o us subestime sols pel fet de ser dona. Cal que hi haja més 8 de març per tal que la gent s’adone que no som pocs els que creiem en vosaltres. Perquè 19 de novembre (dia internacional de l’home) ja són tots els dies. Endavant! Sortirem als carrers per demanar la igualtat que us mereixeu!

Jose Marcelo Pérez, 4t ESO B

150 anys ajudant les lletges a tindre sexe

Sí, aquest va ser l’anunci de Bacardí, una de les companyies més conegudes de rom.

Aquesta frase pot ser analitzada des de diferents aspectes. En primer lloc, el més clar, és que, d’una manera indirecta, incita la violació. D’altra banda, l’anunci falta el respecte a unes persones, concretament a unes dones que ha classificat com a lletges. Jo tinc una qüestió, millor dit, dues: hi ha persones lletges? I si, en tot cas, existiren, és que no mereixen ser respectades?

Bé, jo parle de persones, però l’anunci especifica les dones, les lletges. Però ara a mi m’agradaria saber: i els homes lletjos, no tenen sexe? O és que a ells no els classifiquen com ho fan amb les dones?

He començat la redacció amb aquest anunci perquè considere que reflecteix d’una manera molt clara com està la situació actual de la societat.

Vaig a continuar amb els anuncis. Aquesta vegada m’agradaria comentar un anunci de Media Markt on apareix la imatge de dues dones que tenen unes característiques físiques molt definides, els pits grans, i que estan animant un equip de futbol. La imatge va acompanyada d’un comentari que diu: “VEURÀS LES MILLORS DAVANTERES DEL MÓN”. Aquest anunci mostra el tracte evident de la dona com a un objecte sexual per a ser qualificat pel públic masculí.

Els anuncis estan en tots llocs, en la televisió, pels carrers, per les xarxes i en compte de fomentar el respecte i la igualtat entre sexes, el que fa és sexualitzar el cos de la dona, normalitzar els rols de gèneres, idealitzar un determinat concepte de bellesa i augmentar els estereotips.

Un altre tema important, per a mi el que més, és la violència de gènere, sobretot entre els adolescents. Estem molt influïts pel pensament que l’home és la figura dominant i la dona la submisa, i hi ha voltes que no ens adonem que certes actituds o comportaments són realment maltractes i abusos. L’exemple del que sempre es parla és la gelosia. Que el teu xic et demane llegir les teues converses de WhatsApp no és que et vol tant que té por de perdre’t, sinó que pensa que ets seua, que et posseeix, com a un objecte.

Un altre tema molt important i greu són les relacions sexuals. Moltes vegades ocorre que la xica realitza certes pràctiques que ella no vol perquè pensa que ell s’enfadarà si no ho fa. Això no significa que tu el vols, significa que tens por, saps que si no ho fas s’enfadarà i no vols això, et controla psicològicament amb aquestes actituds. En general , totes les actituds en les quals ell et controla, ja siga en dir-te com has de vestir-te o què has de fer i quan, és maltracte, no és AMOR.

Aquests exemples són molt comuns en les parelles adolescents. Som, pot ser, la generació més influïda per les xarxes socials i per l’internet. Si es vol acabar amb aquests maltractes, no considereu que el primer pas és acabar amb tota la sexualització de la dona i amb tot el masclisme que es dona a través de les xarxes socials?

Fins ara només he parlat de la gran influència que tenen els anuncis i les xarxes socials. Però no he parlat de la major influència que actua sobre nosaltres: les religions i les cultures.

La dona ha sigut, sempre, en la majoria de religions, una figura maligna, pecadora, que fa pecar l’home. La religió ha estructurat moltes cultures, en les quals la dona és tractada amb inferioritat i com una propietat, o bé del pare, o bé del marit.

En molts països i cultures no està ben vist que la dona treballe, és l’home qui ha de portar els diners a casa. Encara que no ho parega, això és opressió, és l’opressió de la llibertat econòmica de la dona, com també és opressió que els salaris anuals de les dones siguen un 23% més baixos que els dels hòmens.

També està mal vista una dona divorciada, perquè si l’home l’ha deixada vol dir que no és suficientment bona per a ell. Però, és que nosaltres hem de ser suficientment bones per a algú, o per a NOSALTRES mateixes?

M’agradaria plantejar algunes qüestions per a reflexionar:

  • Per què el mugró femení està tan sexualitzat i tan convertit en tabú, i el mugró masculí no? Al cap i a la fi, és la mateixa cosa, només PELL.

  • Per què hi ha gent que considera que una dona no acaba de realitzar-se com a tal si no té fills? És que de cas no és cadascú lliure de decidir el que vol i el que no?

  • Per què les dones no hem de dir paraulotes? Per què si he d’enviar a algú a la merda no ho puc fer així, amb totes les lletres, només per ser dona? O per què quan estem cabrejades deu ser que estem amb la menstruació? O és que les dones som uns angelets i només, únicament i exclusiva, quan estem amb la menstruació ens cabregem i ens ofenem?

Després d’aquestes petites reflexions, m’agradaria que canviàrem el gènere de les anteriors qüestions i les plantejàrem amb el sexe oposat. Veritat que totes resulten absurdes? Com va a ser tabú el mugró masculí? O, com que un home no es realitza com a home si no és pare? Si al cap i a la fi tots nosaltres som persones, per què aquestes preguntes resulten absurdes en un gènere, però en l’altre no?

El masclisme ens afecta a tots. Som una societat de rols de gènere, estereotips i prejudicis amb els quals hem de trencar. Hem de trencar amb els cànons de bellesa i hem d’entendre que cadascú es com és i no ha de ser jutjat pel seu cos. Hem de respectar-nos més. Hem d’acabar amb totes les desigualtats que patim les dones i, sobretot, amb tots els assassinats a mans de parelles i exparelles. Hem d’acabar amb tota la misogínia que hi ha encara en el segle XXI.

Són milers i milers d’anys amb una societat masclista, però quan és l’hora d’una societat feminista? Cada vegada som més, unides i units, per abatre el masclisme.

Cada vegada estem més prop de la IGUALTAT.

Madalina Misail, 4t ESO B

8 de març, Dia de la Dona

Segons la RAE un dels significants de FÀCIL és: “Dit especialment d’una dona: que es presta sense problemes a mantindre relacions sexuals.” Segons la RAE una dona que accepta sense problema mantindre relacions sexuals ja és una dona fàcil. Per contra, com està considerat un home que manté relacions sexuals amb més d’una xica en la mateixa nit? Aquest  home serà considerat el millor de tots, no rebrà insults i tampoc rebrà crítiques d’altres hòmens.

Una dona és considerada un producte als mitjans de comunicació, a les xarxes i al carrer. Ens fan servir per a guanyar diners gràcies a la nostra bellesa exterior,  ja que la bellesa interior no és el que ven. El que el xics veuen com un avantatge, per a nosaltres, les xiques, no ho és. No és agradable ser un producte. Per què ens deixen entrar gratuïtament a les discoteques? Perquè els xics puguen entrar a la discoteca, ja que probablement sense xiques, ells no entrarien pel que dirà la gent.

Un home pot anar sense samarreta al carrer, ningú li dirà res però una dona amb una faldilla molt curta o un escot pronunciat que passeja pel carrer, ja no mereix ser respectada, rebrà crítiques i fins i tot en rebrà d’altres xiques. I per descomptat, una dona no es pot declarar a un xic. No! Una dona que inicia una relació pot ser una  desesperada.

A les classes de Filosofia hem pogut parlar lliurement d’aquest tema i hem pogut donar la nostra opinió. En una d’aquestes classes em vaig adonar que al meu institut encara hi ha gent que no viu al segle XXI. Hi ha gent que pensa que les dones som el sexe dèbil, que una dona mai podrà practicar tots els esports que un home pot arribar a practicar i que una dona no pot ser l’entrenadora d’un equip de primera divisió. Tot per ser una dona. Per tindre uns genitals diferents als dels hòmens i per tindre pit ja som el sexe dèbil. És clar que una dona pot ser entrenadora d’un equip de primera divisió! Clar que una dona pot practicar els mateixos esports! Si anàrem tres dies a la setmana a practicar un esport, estaríem igual de preparades. El problema és que a les xiques ens donen nines per a jugar, ens diuen que el millor color és el rosa, que necessitem estar sempre guapes i, evidentment, si a la adolescència no tenim una parella, ja hi haurà algú per a dir-nos que en necessitem una. No, el nostre problema no és ser el sexe dèbil, no, el nostre problema és que ens eduquen de manera diferent.

Un home no pot tenir cura de la casa, nosaltres mateixes ho diem, que ells no ho fan igual de bé. Clar que poden, però és millor deixar que la dona ho faça perquè aqueix és el seu treball. Si un home ajuda, fa això, ajuda la dona a fer el treball que ella ha de fer.

Nosaltres, les xiques, hem d’arribar a casa abans que els xics per por. I si algú vol violar-nos? Per què una dona que ha sigut violada ha de suportar interrogatoris tan poc apropiats? Per què hi ha un com evitar ser violada i no hi ha un ensenya als teus fills a respectar les dones, a no maltractar-les ni violar-les?

Jo no vull estar sempre perfecta, no vull no poder dir paraulotes, no vull escoltar cançons en què ens infravaloren i parlen de nosaltres com si d’objectes es tractara i no vull eixir al carrer amb por. No vull ser valorada per la meua bellesa exterior. Jo vull practicar l’esport que jo vulga. Vull parlar amb un amic tranquil·lament, sense gent que pense “Aquests dos tenen alguna cosa”. Vull ser valorada per la meua intel·ligència i per la meua personalitat.

Hui en dia, un mateix currículum serà millor valorat si és el d’un home, ja que una xica pot tindre fills i ha de tindre cura d’ells. També consideren que un home mereix un salari més alt per ser home, sobretot als càrrecs més alts. Perquè, com es va a deixar una gran responsabilitat en mans d’una dona? Ni pensar-ho, les dones hem de tenir cura de la casa, dels fills i a més, som més sensibles!

Però tot això no només afecta a les dones, també afecta als hòmens:

Un home que plora en públic és un dèbil. Un xic que té més amigues que amics és considerat un gai. Si a un xic no li agrada jugar al futbol és considerat un estrany. Si intentes ser lliure, la societat apareix per a dir-te que seràs un marginat si no segueixes les normes.

Però nosaltres, els adolescents, tenim el poder per a canviar la situació. El futur està en les nostres mans. Hem de canviar moltes conductes, però es pot aconseguir.

Ningú té dret a ridiculitzar la seua parella i tampoc ningú ha de controlar la vida d’una altra persona. I no, és no, i no vol dir sí.

Esperem que en un futur puguem veure igualtat, no solament al nostre estat, també a altres països. Un home no ha de ser el dominant perquè la religió ho diga, una xiqueta no ha d’estar casada amb 14 anys perquè cal deixar que cadascú compartisca la seua vida amb qui vulga. Ningú té dret a acabar amb la llibertat de ningú.

I sí, jo crec en la igualtat.

No sé si jo arribaré a poder veure l’autèntica igualtat, ja que és un camí molt llarg, però hi confie. Tan sols necessitem canviar la nostra mentalitat a poc a poc, necessitem que alguns hòmens deixen de sentir-se superior a les dones i, per descomptat, necessitem ser solidàries i deixar de criticar-nos entre nosaltres mateixes.

                                                                                  Sonia Martínez Orts, 4t ESO B

Dia Internacional del la Dona Treballadora

Vergonya, molta vergonya! Això és el que sent quan veig en qualsevol mitjà de comunicació anuncis on hi ha una clara discriminació a la dona, on se l’adoctrina perquè des de una primerenca edat sempre siga la submisa que estiga al servei de l’home i per a l’home.

Com si d’un objecte es tractara, s’exposa la dona a la societat amb uns paràmetres i unes regles que no poden trencar i, en el cas que aconseguisquen trencar-les, se les exclou. Per què? Perquè s’ha dit que ha de ser així sempre. Però crec que ja és hora que tot el que alimenta el masclisme comence a desaparéixer, com els estereotips, aqueixes creences que les dones són més sensibles, més dèbils, més xarradores, més educades; i que han de divertir i servir l’home sense piular. Tot açò alimenta, que si van a buscar treball siguen excloses i es preferesca un home, sols per tindre un pensament equivocat sobre elles.

Si ens parem a pensar, a alguns països on el pes d’algunes religions és molt fort, la dona està limitada per cultures i per lleis inútils, que sembla que en aquests països, encara no hagen arribat al segle XXI. El pitjor és que hi ha persones que opinen que aquests problemes sols passen a països llunyans i que nosaltres no tenim res a veure. Tot el contrari, hem pogut evolucionar molt en aquest aspecte, però encara hi ha molt a fer. Sóc conscient que pot ser no puga veure un món on tots siguem iguals, però sí que puc alçar-me, revolucionar-me i lluitar perquè els meus descendents el puguen veure, perquè la igualtat és possible!

Óscar Ibarra, 4t ESO B

 

Publicado en Activitats, Bachillerato, ESO | Comentarios desactivados en 8 de març, Dia de la Dona

CURSO DE ASESORÍA DE IMAGEN PERSONAL

El pasado 27 de febrero se clausuró con la visita de la Concejala de Igualdad, Doña Paquita Ripoll, el curso de Asesoría de Imagen, en colaboración con la Concejalía de Igualdad y la Asociación de Amas de Casa de Benidorm

Se realizó un cambio de imagen facial y del cabello estructurado en una asesoría cosmética, una propuesta de cambio de imagen en el cabello, en colaboración con las alumnas de peluquería y un curso de automaquillaje.

La experiencia fue muy gratificante, nuestras alumnas fueron profesoras por tres días y eso les permitió transmitir y consolidar sus conocimientos, ayudando a otras personas a sentirse mejor.

 

Publicado en Activitats, FP Imagen personal | Comentarios desactivados en CURSO DE ASESORÍA DE IMAGEN PERSONAL

ENTREVISTA A JOAN MANUEL GISBERT

“EL ESCRITOR QUE ESCRIBE PARA JÓVENES NO ES ALGUIEN QUE SE DISFRAZA DE JOVEN Y SE ENTROMETE EN SU TERRITORIO, SINO ALGUIEN QUE LOS CITA A UN TERRITORIO COMÚN Y COMPARTEN”

El pasado martes 20 de febrero nos visitó Joan Manuel Gisbert (Barcelona, 1949), uno de los escritores españoles de literatura infantil y juvenil más importante de las últimas décadas. Poseedor de una trayectoria jalonada de premios y reconocimientos, entre los que destacan el Premio Nacional de Literatura infantil y juvenil, el Lazarillo, el Gran Angular o el Barco de Vapor (obtenido en dos ocasiones), además del Premio Cervantes Chico a toda su carrera, otorgado en 1997.

Gisbert dio una charla al alumnado de 3º de ESO sobre la gestación de su exitosa novela Los espejos venecianos, contestó sus preguntas y firmó ejemplares, para acabar concediendo una pequeña entrevista, preparada con anterioridad por los alumnos Hugo Martín, Lucía Alguacil, Sara Macias, Javier Arriagada y Verónica Valera; y conducida por los tres últimos.

Tenemos que dar las gracias al propio Joan Manuel Gisbert y a José Domingo Villarreal, de Edelvives, por ofrecernos más tiempo del que estaba inicialmente previsto, para realizar esta entrevista que ahora reproducimos:

¿Cómo fueron esos comienzos cuando empiezas a publicar y recibir premios como el Lazarillo por “El misterio de la Isla de Tökland” (1981)?

Muchas veces comparo la vida del escritor con la de un viajero, que va recorriendo parajes, ámbitos, lugares… y los premios son como avisos que recibes en ruta de: “adelante, viajero, sigue, el camino hasta ahora ha estado bien recorrido. Sigue adelante, te esperan otros muchos parajes. Sigue”. Es como un mensaje de ánimo y de continuación.

¿Hay algunas reglas a seguir cuando se escribe para jóvenes?

 El joven, por definición, es un lector que se está abriendo al mundo, como una nueva flor, y por tanto, es muy abierto. Cosa distinta a muchos lectores adultos que, por ejemplo, rechazan en bloque la palabra fantasía o fantástico. Solo les interesan cosas de la vida cotidiana. Como a mí siempre me gustan historias de nuevos parajes, de nuevos ámbitos, con el nuevo lector llego a veces a un acuerdo mucho mejor que con muchos adultos, aunque sean lectores.

¿Qué papel crees que juega la lectura y la literatura en la formación de los adolescentes y en la vida en general?

Hay algo que es inevitable. Hay un pensamiento plástico, un pensamiento musical, un pensamiento abstracto… La estructura del pensamiento superior es el lenguaje. Hay una regla de tres de la que nadie escapa: a mayor pobreza de lenguaje, mayor pobreza de pensamiento.

¿Cómo crees que se puede contagiar el gusto por la lectura a los niños y jóvenes?

A través de historias muy atractivas que les lleguen mediante el lenguaje, sea hablado, narrado oralmente o por escrito. Esa es la mejor manera. Ya en un plano más académico, habituarles a juegos con el lenguaje, con las palabras, trabalenguas, adivinanzas… Luego ya a través de la narrativa y también del pensamiento.


“Hay una regla de tres de la que nadie escapa: a mayor pobreza de lenguaje, mayor pobreza de pensamiento.”


Eres un escritor muy activo al que le gusta mucho ir a los institutos a conocer y oír a sus lectores. ¿Qué te aportan estos actos?

Yo los vivo como un premio a mi trabajo. No voy con la intención de “así promociono mis libros”, no, no. Lo veo como una recompensa que recibe quien tiene obras que merecen o son leídas por jóvenes. Yo, cuando ya llega el largo verano, lo echo de menos de vez en cuando. Porque aunque me gusta mucho la escritura, la comunicación oral me gusta mucho también. Lo vivo como un gusto.

A poco que se den las condiciones, y aquí se daban sobradamente, no un poco. La actitud que habéis tenido y todo… Vamos, yo realmente os he hablado como hubiera hablado a un público de individuos llamados adultos, exactamente igual. No he hecho ninguna adaptación… bueno, a lo mejor alguna bromita, pero no he hecho ninguna reducción. He hablado como podría haber hablado a individuos de treinta o cincuenta años si estuviéramos hablando de este libro, por ejemplo.

Hay autores cuyo nombre oculto que actúan de manera cínica, por ejemplo: “Sí, bueno, como ahora los jóvenes utilizan un lenguaje pobre y muy plano, si quieres que te lean tienes que utilizar un lenguaje plano, pobre y lleno de frasecitas como “genial”, “me gusta un montón”, “esto mola”…”. Hay autores que trabajan así. A lo mejor eso les ayuda a tener un cierto éxito o una aceptación pero a mí me parece… vamos, si lo hacen ellos no lo juzgo, si lo hiciera yo me parecería un fraude.

Porque el escritor que escribe para jóvenes no es alguien que se disfraza de joven y se entromete en su territorio, sino que es alguien que los cita a un territorio común, donde ellos vienen y el autor llega y comparten. No colarse en el mundo de los jóvenes para ofrecerles una mercancía. Eso es más propio de un diseñador de zapatillas deportivas o de mochilas.

 

¿Qué es lo que te inspira a la hora de escribir una nueva obra?

Que haya una incógnita importante que pese sobre el embrión de la idea, es decir, que me dé cuenta de que desarrollando aquello escribiré una historia como jamás nadie escribió. Porque un artista siempre tiene que plantearse, aunque sea con modestia, escribir historias que nunca nadie escribió. Y que seguramente nunca después se escribirán jamás si no las escribes tú en el momento en que podías hacerlo. Esto puede parecer muy pretencioso, pero es clave.

¿Qué es lo más importante que debe contener un libro bajo tu punto de vista?

Son muchos aspectos, pero quizás lo más importante… mira, de todas las frases que he oído en favor de la lectura: concursos de frases, eslóganes, lemas… me gustan muchas, pero, quizás, la que me quedó más creo que la creó una alumna de Salamanca cuando todavía existía 8º de EGB (que sería el actual 2º de ESO) para un concurso que hizo la Fundación (Germán Sánchez) Ruipérez dijo: “Leer es desear que un libro no termine nunca”. Y dije: “¡Perfecto!”. No podría decirse más con menos palabras. O sea, claro que todo libro termina y lo bueno es que otros muchos más pueden empezar pero, por ejemplo, como concepto simbólico, un libro que no termine nunca porque su gusto al leerlo es tanto que no quieres que acabe es perfecto. Es decir, un libro como la vida misma pero que te acompaña.

¿Has pensado en la posibilidad de que lleven a la pantalla grande alguna de tus novelas?

He pensado que puede ocurrir pero yo nunca he jadeado por ello. Yo, bajo palabra lo digo, jamás he escrito ni un libro ni una página pensando en la peliculilla que puede haber. Nunca. Yo pienso en la película… o sea, en la transformación en imágenes, espacios, tiempos y emociones que hace el lector. Y además, de cada diez veces que se hace una adaptación, siete y media el autor queda decepcionado o enfurecido. Por ejemplo, para (El misterio de) la Isla de Tökland ha habido algunas veces interés por hacer una película pero al final esas iniciativas no se han materializado. Quizás, cuando yo ya no exista en mi actual encarnación se produzcan y, a lo mejor, desde otra dimensión con horror diré: “¡Ohhhhhh! El guionista destrozó la idea central”.

Y volverás como un fantasma a quejarte…

Como fantasma no, volveré como un ser multidimensional que será muy difícil de percibir pero que influirá.


“Un artista siempre tiene que plantearse, aunque sea con modestia, escribir historias que nunca nadie escribió. Y que seguramente nunca después se escribirán jamás si no las escribes tú en el momento en que podías hacerlo.”


Para ir finalizando, ¿estás escribiendo algo en la actualidad de lo que nos puedas hablar?, ¿hay algún nuevo libro a punto de salir?

Ahora estoy en la disyuntiva… tengo dos proyectos muy diferentes pero que me parecen muy atractivos en mi laboratorio de autor y los dos me están ya pidiendo salir. Y me he puesto como tope máximo, si no antes, la próxima Semana Santa para decidirme por uno de los dos, porque lo que no he hecho nunca ni haré es escribir más de un libro a la vez. Cuando escojo uno me vuelco completamente en aquel.

Última pregunta: Sabemos que es difícil elegir favoritos para un creador, pero, ¿hay algún libro del que estés especialmente orgulloso pero que pienses que no ha tenido la repercusión que se merecía?

Pues, por ejemplo, un libro que reconozco que es muy difícil porque es un libro simbólico y onírico que transcurre en una sola noche, que se llama La noche del viajero errante. Es un libro muy bello pero yo razonablemente sé que, por ejemplo, si ofreciera su lectura a todos vosotros los que estabais, probablemente, habría bastantes que no lo apreciarían. A lo mejor algunos lo apreciarían mucho, pero hay obras que requieren unas características mucho más especiales y, sin embargo, el autor las puede amar aun comprendiendo que… bueno, esto es como el padre que tiene muchos hijos y sabe que hay uno al cual ama mucho pero del que sabe que no va a ser popular socialmente, no va a abrirse mucho camino y a lo mejor quede en la soltería

Pues muchas gracias por todo.

De nada, el agradecido soy yo.

Publicado en Activitats, ESO | Comentarios desactivados en ENTREVISTA A JOAN MANUEL GISBERT

Fani Grande i Allan Segura al Bernat

JO SOC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA

El dilluns 12 de febrer vam tindre la sort de gaudir d’una xerrada interessantíssima: ens va visitar Fani Grande, l’autora del llibre Jo soc així i això no és un problema. La major part de l’alumnat que hi assistírem havíem llegit l’obra, ja que és una lectura proposada a 3r de PMAR, 4t de l’ESO, FPB1 i 2n de BAT, cosa que ens va permetre gaudir i comprendre encara millor allò que Fani ens va contar.

L’autora va començar presentant-se i contant la història de la creació del seu assaig: ens va desvetlar que es tracta d’un llibre fet per encàrrec per l’editorial Vincle, el director de la qual, Manolo Gil, també ens va acompanyar; com va arreplegar tota la informació que necessitava per escriure’l sobre aquest tema tan desconegut per a ella en aquell moment; i moltes més coses del procés creatiu.

Després, ens va proposar participar en el joc de l’empatia, en el qual ens havíem d’imaginar que, de sobte, ens apareixien els genitals del sexe contrari amb la finalitat d’intentar transmetre’ns, mínimament, el que senten les persones trans dia a dia i posar-nos en la seua pell per un instant. També ens va parlar sobre testimonis de persones trans i d’alguns dels seus familiars, a qui havia conegut i entrevistat gràcies al seu llibre. Tot junt ens permet comprendre millor la situació que viuen les persones trans diàriament.

Per finalitzar, Fani li va cedir el lloc a Allan, un exalumne del Bernat. Allan és un xic trans a qui veiem de tant en tant pel Centre, i encara que la majoria ja el coneixíem i l’havíem oït en alguna ocasió, mai ens cansem d’escoltar testimonis tan valents com el seu. Tanmateix, aquesta vegada va ser distint, perquè es va esplaiar contant-nos totes les seues vicissituds en el procés de transició que està experimentant des de fa uns anys, i ens va respondre tot allò que li vam preguntar amb una gran desimboltura i naturalitat.

La xerrada va durar dues hores, però a la majoria se’ns va fer curta. Agraïm al Centre que ens done l’oportunitat de gaudir de moments com aquest, que fomenten la diversitat i ens fan sentir que una millor i respectuosa societat és possible. I com a exemple de la sensacional opinió de la majoria de l’alumnat assistent ací teniu algunes de les seues opinions, per acabar amb una sensacional ressenya-reflexió sobre el llibre de Fani Grande.

Fran Gómez (2n Bat B): “El fet d’escoltar aquestes dues persones canvia la perspectiva de veure les coses. Si la gent s’informara, s’adonaria de la importància que requerixen aquestes conductes i no les prendrien a la babalà, com si fora una ximpleria o un capritx. Empatia i respecte són els dos pilars fonamentals que ens ha explicat Fani. Allan representa un clar exemple que tot el món té dret a ser qui és. El problema és que algunes persones han d’agafar un camí recte, mentre que altres han d’agafar-ne un amb uns graus més de dificultat. No obstant això, aquest fet no li lleva a cap persona el dret de sentir-se a gust amb el seu cos. Cada u és d’una forma, i mai ha de ser un problema.”

Nicole Valdivieso (2n Bat B): “Encara no m’he llegit el llibre però si ja volia fer-ho abans de la xarrada, imagineu-vos ara. Fani tracta un tema en el qual estic bastant ficada, igual que amb el col·lectiu LGTB en general. Llegir coses com aquestes ajuden a conéixer una realitat amagada, que no és la meua però que és igual de vàlida. És una realitat encara oprimida que necessita més visibilitat i normalitzar-se. Hem de fer més fàcil tot el procés pel qual han de passar les persones trans per a poder ser completament elles mateixes. Que l’institut estiga tan compromés amb aquest tema significa que alguna cosa estem fent bé. I exalumnes com Allan ho ratifiquen. Haver lluitat per la seua llibertat i ser hui en dia la persona que és, té un gran mèrit i és admirable. Persones com ell són un model a seguir.”

Carmen Diéguez (2n Bat A): “Aquest llibre no és un llibre qualsevol, amb unes històries qualssevol ni amb uns personatges qualssevol. Ni la xarrada a què vam assistir va ser una xarrada qualsevulla. No. Pel que hem llegit, vist i escoltat, sembla que l’autora té un món interior molt més gran que qualsevol terme que definisca la seua sexualitat. I en la lectura del llibre acabareu amerats de conceptes, sentiments, testimonis i emocions que us remouran el cor. Hem d’aprendre a vore els aspectes de la vida de diferents perspectives, en aquest cas la transsexualitat. Els xics i xiques trans viuen una realitat molt diferent a això que molts encara pensen que és allò normal. A més, no només tenen obstacles amb els seus cossos, sinó que també en tenen amb aquelles persones que no entenen la seua realitat, com tan bé ens ha explicat Allan. Valent es queda curt per a definir persones com ell. I és que ningú hauria de lluitar per ser.”

Zumna Irfan (2n Bat A): “Les xarrades com les de Fani i Allan són necessàries perquè ens fan sentir, reflexionar, i ens ajuden en la nostra educació. Escoltar persones que no estan d’acord amb el seu cos biològic ens fa adonar-nos del patiment de les persones trans només per ser el que volen. Per sort, jóvens com Allan aconseguixen imposar-se a la transfòbia i al conservadorisme de part de la societat i busquen viure com desitgen.”

Ángela Guerrero (2n Bat B): “Fani Grande, escriptora, bloguera, twitstar…, ens va transmetre (com en el seu llibre) valors importantíssim. Ens fa posar-nos en la pell de les persones trans i ens fa reflexionar de com patixen i com podem ajudar-los. Allan ens va contar amb tota la normalitat del món la seua condició sexual i vam tindre la sort de poder fer-li tot tipus de preguntes per poder entendre millor com és el procés del canvi i quina ha sigut la seua experiència personal, la reacció de les seues amistats, de sa mare i son pare, de la seua parella, etc. Està bé que es tracten temes com aquest amb tota normalitat, i que cada vegada siguen més les persones que entenen la diversitat sexual i donen el seu suport.”

Omaima Benderraz (2n Bat A): “Ha sigut una de les millors xarrades que hem rebut en tots els anys que porte al Bernat. Per a moltes de les persones que conec la transsexualitat, l’homosexualitat o el simple fet de sentir un canvi en la identitat sexual és un tema tabú. Tanmateix tan sols és una forma d’entendre i sentir la vida i la sexualitat, i ningú hauria de jutjar-les. Admire el valor i l’entusiasme d’Allan, un xic que se sent bé amb ell mateix i que supera qualsevol obstacle que li impedix ser el que vol. Cal respectar totes les persones, encara que no ens agrade com visten, com parlen o la seua identitat de gènere.”

Iris Grau, 2n Bat A

Ressenya i reflexió del llibre

Vivim en una societat en què cal seguir una sèrie de normes, una societat en què si naixes xic, ets un xic i si naixes dona, ets una dona. Vivim en una societat en què els xics juguen amb cotxes i les xiques amb nines. Les xiques porten faldilles, sabates de taló alt, i els xics porten vaquers.

Estic farta, estic farta d’eixos estereotips, estic farta d’haver de seguir les normes que la societat ens inculca des què naixem.

No vull, no vull que em manipulen com si fora una nina de drap.

Aquest llibre hauria de ser llegit per tot el món, hauria de ser llegit tant per xiquets com per majors. Aquest llibre parla de la realitat que viuen milers de persones diàriament. Aquest llibre és el patiment de les persones transsexuals i és el llibre de tots el prejudicis que continuem tenint.

Un dia t’alces, et mires a l’espill i t’adones que eixa imatge no t’agrada, que estàs en el cos equivocat. I en eixe moment penses: ‘I ara, què?’, ‘Què li diré jo als meus pares?’, ‘Què pensarà la gent?’, ‘Em deixaran de costat?’

He de dir que totes aquestes preguntes i infinites més són per culpa de la societat.

I si a mi m’apetís ser un xic un dia i altre dia ser una xica? No puc, la societat no m’ho permet.

Per què han d’obligar una dona a decidir el sexe del seu nadó intersexual? Per què no pot decidir-ho eixe nadó quan siga major? I per què ha de decidir-ho? Perquè la societat és així, perquè sí o sí ha d’haver-hi dos sexes. Sempre amb etiquetes, sempre amb sexes. Per què un xiquet de nou anys no pot entrar a un bany de xiquetes quan realment ell se sent ella? Així és la societat, i això fa fàstic. Per què una persona que no està a gust amb el seu sexe ha d’estar malalta?

No ens adonem que estem creant una lluita interminable, donant odi, tant de patiment i tanta, tanta discriminació.

No foteu, no hem nascut per a discriminar ningú. Hem d’ajudar-nos. Hem de prendre consciència. Tots som especials, siguem com siguem.

Aquest llibre és el millor llibre que mai he llegit i agraïsc moltíssim haver-lo llegit. La història de Tenness és la història que realment descriu la vida d’una persona transsexual i Tenness pregunta: ‘Per què he d’anar al psicòleg per a poder ser qui jo vull ser?’ Gran pregunta, veritat?

Jo crec que a ningú li agrada donar explicacions, així que, per favor societat, deixa la transfòbia, l’homofòbia i el racisme.

Deixeu-nos viure en pau!

Mónica Alexandra Vladescu, 2n Bat Nocturn

Publicado en Activitats, Bachillerato, ESO | Comentarios desactivados en Fani Grande i Allan Segura al Bernat

2n de Bat a la UA

Visita a l’Arxiu de la Democràcia i al MUA

Estic cansada i tinc molta son, perquè acabe d’arribar d’Alacant de visitar dues magnífiques instal·lacions que té la Universitat d’Alacant: l’Arxiu de la Democràcia i el Museu de la Universitat d’Alacant, però abans de descansar una estona aprofitaré per contar-vos l’excursió que hem fet l’alumnat de 2n de batxillerat organitzada pel professor de Castellà, Miquel Cruz.

Quin fred que feia aquest matí! Encara que hem tingut sort perquè l’autobús ha sigut molt puntual i no ens hem hagut d’esperar a la parada pràcticament. Dalt del bus sí que ens hem esperat perquè hi ha hagut gent que se li han enganxat els llençols. Quan hem arribat a la Universitat hem estat comentant que ansiàvem estar allí prompte i que amb un poc de sort aqueixa seria la nostra vida el pròxim any, encara que ho farem de forma separada en distintes facultats i universitats.

Només arribar hem entrat on era la biblioteca i l’arxiu. Aquella estança m’ha recordat a les sèries policíaques. Allà hem vist documents bastant antics i conegut històries d’algunes persones que van viure aqueixa època i m’ha semblat curiós. Els documents més abundants giraven entorn Miguel Hernández. També ens han explicat com podem visitar la pàgina de la Universitat i de l’arxiu per fer ressenyes, recerques o treballs.

En acabar les explicacions hem esmorzat, al bar del campus universitari. No es pareix massa a la nostra cantina, perquè era immens, però hi havia poc menjar. Després, hem visitat el museu, que hi era sota l’aigua, allí hem vist una exposició romana i una altra contemporània al voltant del color, on hi havia quadres molt interessants, tot i que ens ha faltat temps per veure-ho amb més calma. Tanmateix hem tingut temps de veure com una amb una lupa i un paper, si fa sol, és molt fàcil fer foc. Màgia.

 

I una vegada acabades les dues visites, cap a casa. Em quede amb la idea que les excursions són enriquidores, i si a més ho fas amb les amistats encara millor. I ara, a descansar que demà tenim un altre examen. Ai, la vida de 2n de batxillerat!

Ainhoa García, 2n B

Publicado en Secretaria | Comentarios desactivados en 2n de Bat a la UA

CHARLA “LA AGENCIA ESPACIAL EUROPEA (ESA)”

El 26/1/2018 tuvimos la suerte de contar con la presencia de Carlos Ivorra, estudiante de Marketing y Publicidad, que en breve
se incorpora a trabajar en la Agencia Espacial Europea (ESA), en el correspondiente gabinete de Comunicación.
 A la charla asistieron los alumnos de 2º BAT A, 3 PMAR y 2 FPB.

Durante su conferencia nos explicó qué es la ESA, sus proyectos pasados y los futuros. 

La segunda parte de la charla se centró más en cómo había llegado a ser seleccionado para el puesto entre más de 6000 candidatos. Realizó indicaciones sobre cómo realizar una carta de presentación, así cómo una descripción de los diferentes tipos de formularios y de entrevistas que se le realizaron durante los meses previos a su selección.
Gracias a la charla, los alumnos conocieron la existencia de la ESA, así cómo una muestra de cómo un chico 3 años mayor que ellos, le ha surgido una oportunidad que no esperaba y cómo la ha aprovechado. Logrando cosas que ni había podido imaginar.

Esperamos que Carlos, venga a contarnos cómo ha sido su experiencia allí. Fue una charla muy interesante, y esperamos que se repita.
Publicado en Secretaria | Comentarios desactivados en CHARLA “LA AGENCIA ESPACIAL EUROPEA (ESA)”

El PMAR a Alacant

Visita Alacant

 

 

 

 

 

El passat divendres 2 de febrer, l’alumnat del 3r de PMAR vam anar a la ciutat d’Alacant amb el TRAM. Allí vam veure alguns indrets relacionats amb l’àmbit sociolingüístic, en concret amb les matèries de geografia i història. Amb aquest propòsit vam visitar el castell de Santa Bàrbara, la plaça de l’Ajuntament, l’Esplanada, les Rambles i part del nucli antic de la ciutat, sobre els quals vam aprendre noves coses.

Després vam dinar amb els diners que vam guanyar en el concurs Amor en positiu, convocat pel departament d’Orientació, i en acabar vam tornar caminant cap a l’estació del tren i retornàrem cap a Benidorm, amb el cansament lògic d’una excursió d’aquestes característiques i amb el fred al cos, perquè vam agafar un dia gelat i humit. Tanmateix tornàvem contents i contentes i amb ganes de fer-ne una altra el més prompte possible.

 

Publicado en Activitats | Comentarios desactivados en El PMAR a Alacant

GANADORES DEL CONCURSO DE MICRORRELATOS DE 3º DE ESO

Un microrrelato es un cuento o relato extremadamente breve. Puede parecer sencillo escribir uno: no necesitas más que un par de líneas. Pero en este caso, como en muchas otras cosas, la extensión no está relacionada con la dificultad. O sí.

José María Merino, uno de los cuentistas españoles más relevantes de las últimas décadas, ha afirmado: “hay gente que piensa que en el microrrelato vale cualquier cosa. Pero el hecho de que un texto de ficción sea breve no quiere decir que sea un microrrelato. Tiene que tener sustancia, movimiento, por poquito que sea. Por supuesto que está muy cercano al aforismo, a la poesía, pero con movimiento. Es una quintaesencia narrativa, capaz de moverse y cambiar desde el principio hasta el fin. Ofrece una mudanza.”

En estas últimas fiestas, los alumnos de 3º de ESO han participado en un concurso de microrrelatos y han podido comprobar la complejidad de la tarea. Varios de ellos han conseguido alcanzar ese algo que convierte un par de líneas en un verdadero microrrelato. Y, en algunos casos, incluso, en estupendos microrrelatos.

Es lo que ocurre con los dos textos ganadores, con los que os dejamos a continuación. ¡Enhorabuena a sus autoras!

Después de matar a su esposa, se limpió la sangre de las manos, cerró los ojos y se arrepintió.
Nunca había querido verla sufrir, pero, claro, si ella no le obedecía, ¿qué iba a hacer él?
Su hija seguía llorando sobre el cuerpo de su madre. ¿La quería más a ella?
Con todo lo que él había trabajado para que pudiera ir a esa escuela privada…
Qué ingrata.
¡Pum!

Marina Alvado 3º A

LAS DOCE

El pequeño reloj de su muñeca marcó las doce en punto, pero aquel día era diferente, por primera vez en años ella no apareció y sintió cómo su alma se rompía. Ahora él estaría muerto en vida y ella seguiría estando muerta.

Sara Macías 3º B

 

Publicado en Activitats, ESO | Comentarios desactivados en GANADORES DEL CONCURSO DE MICRORRELATOS DE 3º DE ESO

VISITA SUBMARINO TRAMONTANA

Esta mañana algunos alumnos de 2º de la ESO han visitado el submarino Tramontana en su jornada de puertas abiertas que hace en el Puerto de Alicante.

El submarino realiza labores de vigilancia marítima para la prevención y lucha contra el terrorismo, y monitoriza posibles rutas de tráfico de armas en el marco de la operación de la OTAN “Sea Guardian”, a la vez que apoya a la misión de la Unión Europea EUNAVFORMED SOPHIA de lucha contra el tráfico de seres humanos desde las costas de Libia.

 

   

TVE también ha estado allí para dar la noticia que podéis ver en el minuto 10:40 de este vídeo de las noticias de hoy: http://rtve.es/v/4436327

El diario información también ha estado allí con nosotros:

http://www.diarioinformacion.com/alicante/2018/01/24/gran-expectacion-jornada-puertas-abiertas/1981104.html

Después han aprovechado el sol que está haciendo estos días de enero volviendo a la parada del TRAM del MARQ por la playa del Postiguet.

 

Publicado en Activitats, ESO | Comentarios desactivados en VISITA SUBMARINO TRAMONTANA