Quatre monòlegs interiors

Ja ve sent habitual que tots els anys publiquem textos del nostre alumnat de 2n de Batxillerat, entre els quals destaquen els monòlegs interiors, per la seua complexitat, fet que no impedix que n’hi haja de reeixits any rere any.

Recordeu que aquest tipus de narració, immortalitzada a l’Uisses de James Joyce i practicada amb èxit per Carles Soldevila o Mercé Rodoreda en la nostra literatura, consistix a alternar a la vegada la narració d’un fet amb allò que pensa el narrador-protagonista mentre es va desenvolupant l’acció.

Doncs, després de treballar aquest estil, alguns dels escrits que hem seleccionat han sigut els d’aquestes quatre jóvens:

La rutina

L’autobús no arriba, sempre igual. D’acord que és culpa meua per alçar-me tard i no arribar a agafar el primer però ja podria haver-hi menys temps d’espera entre bus i bus, cada deu minuts, quinze com a molt. Però mitja hora…! És per això que arribe tard. Sí, és això.

Per fi! Sincerament, m’agrada més anar en aquest perquè arriba més buit i així puc seure, que la meua parada és l’última i arriba sempre ple.

Ai, quina cançó més lletja! He de fer una nova llista de reproducció i descarregar-me’n algunes noves, que sempre són les mateixes i ja mes les sé. Tant de aprendre’m tan ràpid els temes que he d’estudiar com les cançons. Repetir-los un parell de vegades i ja estaria. Aprovada. I amb bona nota i tot, segur.

Quin fred que fa! Tan bé que estava dins del bus… Bé, ara dins es torna a estar a gust.

Filosofia a primera. Quina son. Però com sempre, és la rutina…

Nicole Valdivieso Hurtado, 2n Bat B

Quin dissabte!

Ja és dissabte, que bé! Vaig a ficar-me a la dutxa i després aniré a casa de Paula a sopar.

Que tard s’ha fet. Sempre soc impuntual. Paula deu estar esperant-me des de fa mitja hora.

Maleïdes escales, hauria d’haver comprat un pis amb ascensor. Ara, com sempre, arribaré i el sopar encara estarà per fer.

– Hola bonica, sent haver tardat tant, ja saps com de pesada es posa ma mare quan me’n vaig de casa.

M’agrada molt com s’ha vestit, és tan bonica. Quan li diré que m’agraden les xiques? No, les xiques no, ella! Quan li diré que m’agrada i no Pau, la meua parella. Ha fet sandvitxos, que bons! Mira-la com es riu. És tan graciosa. M’encanten els sues ulls i els seus llavis. Mare meua, quins llavis té!

– Maria, què mires? T’has quedat embaladida.

– No res, t’has maquillat genialment.

Què mire, diu! Doncs a tu, dona, que ets preciosa. Ostres!, vaig a per un tovalló, m’he tacat.

– Llevat la samarreta, jo te’n deixe una altra.

Quina vergonya, m’està mirant. Què fa? S’apropa a mi i em mira. Com li brillen els ulls.

– Paula, jo t’he de dir una cosa, tu… tu m’agra…

Talla les meues paraules amb un bes. No m’ho puc creure!

Noelia Rodríguez García, 2n Bat B

Pantalons o pijama?

Uf! Estic farta! No hi ha res que siga decent a les tendes de hui en dia. Ai, mira quins pantalons més bonics. Cinquanta euros? Estem bojos? Com que cinquanta euros per uns pantalons de res que em posaré nomeś una vegada? No, no, no! Em negue per complet. Xe… però és que són molt bonics… Vaig a veure com em queden, total, de perduts al riu, diuen.

Quin fred, mare meua! Ja podrien encendre la calefacció. Agarrats! Quina porqueria!

M’aniran bé, no? Ui! Ui que no pugen! Vaig a relaxar-me. A poc a poc. Val, ja estan dins. Ai, però no, no m’agraden… Quina forma més estranya que em fan. I açò què és? No pot ser veritat. Què estàs contant-me? Que costen cinquanta euros, que la talla no m’ajusta i que damunt estan trencats?

El full de reclamacions! Vull el full de reclamacions! Ah, que no en tenen? Bua, no torne mai més. Al final em graduaré amb pijama.

Candela Cardona Romero, 2n Bat B

Correcorre!

Les 15.20 i encara arribe a casa ara. Ja puc afanyar-me per a dinar i posar-me a estudiar o no tindré temps de fer tot allò que he de fer hui.

– Hola! Com t’ha anat el dia?

– Bé, mama. Ja saps…, classes.

Ben fotut. M’he passat el dia escoltant mestres soltar el teoria que moltes vegades no entenc i, damunt, si pregunte, alguns em miren com si fora idiota. Doncs genial!

Ale, dina ràpid bonica, que Miguel Hernández i les integrals t’estan esperant. 24 fulls de literatura castellana, 2 temes d’Història, integrals i una redacció de Valencià. Tot per a aquesta setmana. Que guai! Sembla que passaré tota la setmana sense temps ni per a respirar. Ale, tira-li, que si no comences, açò no avança.

Porte tota la vesprada tancada, sense parlar amb ningú, estudiant. Amb la trista pausa per berenar i veure un resum d’Operación Triunfo. Quin vici més dur, xe! Aquest programa em lleva massa temps d’estudi… Potser hauria de deixar de veure’l… Però m’agrada tant!

Miguel Hernández, no puc amb tu. Tinc poques coses clares en aquesta vida, però sé que si ixes a la PAU faré l’altra opció. No puc més… Fins demà, home!

Un poc de musiqueta, una dutxa ràpida, a sopar i a dormir. Amb una mica de sort ho faig ràpid i puc dormir 8 hores. Però això no passa mai. Sempre trobe alguna cosa més per a fer.

Bé, millor serà que em gite. Demà torne a matinar i el dia serà llar. Ara, el mateix problema de totes les nits: el meu cervell està tan actiu…, que si fórmules de Química, que si el Sexenni democràtic, que si Joan Fuster…, i un llarg etcètera. És pensar en tot allò que em queda per fer i m’agafa ansietat. No em concentre, i mira: ja només queden quatre mesos per a la PAU. Ja veuràs com no arribe i no m’arribarà la nota per a la carrera. Una altra nit sense descansar 8 hores. No importa, total, trauré bona nota als exàmens. Això és tot el que importa, pareix ser. Però, a quin preu? A costa de perdre’m a mi mateixa pel camí?

Genial, les 7 del matí. Una altra vegada. Un altre gran dia. Allà vaig…

Iris López Grau, 2n Bat A

Esta entrada fue publicada en Activitats, Bachillerato. Guarda el enlace permanente.